La madre de mi amigo - MARIA DOLORS RENAU -

 

Foto: Tino Rubio


“En nuestra sociedad cada vez las personas somos más viejas.”

Me pregunta un amigo: “¿qué mal y, sobre todo, a quién había hecho daño mi pobre madre?” Me lo pregunta con los ojos fijos y claros. “¿Qué mal –insiste– les ha hecho para que la ingresen cerrada, vigilada en una caseta donde no puede ni salir suela al jardín?” “Supervigilada, controlada...¿ Por qué?” Le contestan: “Es que estaba enferma, angustiada, no sabía dónde estaba, quería volver a casa, hacía y deshacía maletas, a menudo olvidaba el nombre de los hijos y finalmente, después de muchas y complejas negociaciones, la admitieron en este lugar cerrado por el jardín.”

A la madre de mi amigo la han llevado a una residencia después de muchos trámites, papeles perdidos, negación de la gravedad de su estado. Mi amigo continúa, visiblemente dolido: “Qué ha hecho ella de malo para que tenga que vivir como en una prisión. Se ha hecho grande, sí, ¿pero no es esto el que pretende la medicina actual? Ha perdido facultades, sí, pero ¿no se trata justamente de mantener durante el máximo tiempo posible la capacidad de pensar y razonar, la sabiduría acumulada de los años y las experiencias vividas?”

En nuestra sociedad cada vez las personas somos más viejas. Y requerimos más cura, más atención, más consideración, más afecto. O es que ¿al final de nuestras vidas dejaremos se ser tratadas como seres humanos? ¿Qué nos está pasando? He visto hombres negros de casi dos metros de altura pedir a hombres blancos el privilegio y el honor de poder conocer sus padres, que ya son grandes, porque ellos, en su cultura, los consideran un inestimable tesoro. En este aspecto esencial, el que reconoce el valor de la humanidad, nos llevan mucho de ventaja!

¿Qué habría que hacer? En una situación tan difícil, contradictoria y compleja como la actual hay mucho que decir y mucho que hacer. Debatir con seriedad, por ejemplo. Y ver si vender armamento en Arabia Saudí es más importante que tratar las personas como seres humanos con su dignidad hasta el final de sus días. Si hacer esto tiene un coste –que lo tiene– ¿nos tenemos que plantear qué priorizamos? ¿Donde recortamos? Pues que se recorten recursos a menudo inútiles empleados en negocios como mínimo dudosos! Este es el debate a fondo que se tendría que hacer. Y también enseñamos de verdad a tener cura de las personas y asumimos el que esto representa. No huimos de las atenciones que comporta una vida larga y a la vez de calidad, donde todo el mundo esté en condiciones de recibir y proporcionar todo el montón de afecto que nos ha hecho crecer como seres humanos. Asumimos que esta es una cuestión política de primer orden a la cuales no se puede girar la espalda. Cada cual de nosotros podemos ser la madre de mi amigo.

MARIA DOLORS RENAU 

10 febrero 2019 

 


La mare del meu amic

“En la nostra societat cada vegada les persones som més velles.

Em pre­gunta un amic: “I quin mal i, sobre­tot, a qui havia fet mal la meva pobra mare?” M’ho pre­gunta amb els ulls fixos i clars. “Quin mal –insis­teix– els ha fet perquè la ingres­sin tan­cada, vigi­lada en una caseta on no pot ni sor­tir sola al jardí?” “Super­vi­gi­lada, con­tro­lada... Per què?” Li con­tes­ten: “És que estava malalta, negui­tosa, no sabia on era, volia tor­nar a casa, feia i des­feia male­tes, sovint obli­dava el nom dels fills i final­ment, després de mol­tes i com­ple­xes nego­ci­a­ci­ons, la varen adme­tre en aquest lloc tan­cat pel jardí.”

A la mare del meu amic l’han por­tat a una residència després de molts tràmits, papers per­duts, negació de la gra­ve­tat del seu estat. El meu amic con­ti­nua, visi­ble­ment dol­gut: “Què ha fet ella de dolent perquè hagi de viure com en una presó. S’ha fet gran, sí, però no és això el que pretén la medi­cina actual? Ha per­dut facul­tats, sí, però no es tracta jus­ta­ment de man­te­nir durant el màxim temps pos­si­ble la capa­ci­tat de pen­sar i rao­nar, la savi­esa acu­mu­lada dels anys i les experiències vis­cu­des?” 

En la nos­tra soci­e­tat cada vegada les per­so­nes som més velles. I reque­rim més cura, més atenció, més con­si­de­ració, més afecte. O és que al final de les nos­tres vides dei­xa­rem se ser trac­ta­des com a éssers humans? Què ens està pas­sant? He vist homes negres de gai­rebé dos metres d’alçada dema­nar a homes blancs el pri­vi­legi i l’honor de poder conèixer els seus pares, que ja són grans, perquè ells, en la seva cul­tura, els con­si­de­ren un ines­ti­ma­ble tre­sor. En aquest aspecte essen­cial, el que reco­neix el valor de la huma­ni­tat, ens por­ten molt d’avan­tatge!

Què cal­dria fer? En una situ­ació tan difícil, con­tra­dictòria i com­plexa com l’actual hi ha molt a dir i molt a fer. Deba­tre amb seri­o­si­tat, per exem­ple. I veure si ven­dre arma­ment a l’Aràbia Sau­dita és més impor­tant que trac­tar les per­so­nes com a éssers humans amb la seva dig­ni­tat fins al final dels seus dies. Si fer això té un cost –que el té– ens hem de plan­te­jar què pri­o­rit­zem? On reta­llem? Doncs que es reta­llin recur­sos sovint inútils emprats en nego­cis com a mínim dub­to­sos! Aquest és el debat a fons que s’hau­ria de fer. I també ense­nyem de veri­tat a tenir cura de les per­so­nes i assu­mim el que això repre­senta. No fugim de les aten­ci­ons que com­porta una vida llarga i alhora de qua­li­tat, on tot­hom esti­gui en con­di­ci­ons de rebre i pro­por­ci­o­nar tot el munt d’afecte que ens ha fet créixer com a éssers humans. Assu­mim que aquesta és una qüestió política de pri­mer ordre a la quals no es pot girar l’esquena. Cadascú de nosal­tres podem ser la mare del meu amic.

MARIA DOLORS RENAU 

10 febrer 2019 

Fuentes:

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/1550655-la-mare-del-meu-amic.html?cca=1&utm_source=facebook&utm_medium=botons&utm_campaign=com_epanoticies&fbclid=IwAR1LAj7jBeE2bl3JJu_YNAr0-le17L3iPvOpiKT2-4CfQFHmNI_rDFYnorU

Comentarios