Ulls opacs com  pous sense aigua.
Crits de guerra  en llavis  rojos,  
Somrís  grec  de  quieta estàtua  .
Parla una llengua aspirada.
Vestit  morat balder i  flonjo
Collet blanc de   punta  esquinçada  
Massa cops emmidonada
Camina talons difícils.
Mans  d’ungles vermelles    
Que assenyalen,  dits en flames,
Una  ardent absència.
Assenyalen
Un espai  minso de terra:  
una creu petita i blanca
amb una data: seixanta  set – noranta quatre
sota un  ramell  de flors   tendres .
Una  creu petita i blanca  
com milers  d’altres
En el  camp de futbol  i festa
De quan la ciutat jugava.
De quan al mercat
S’hi venia  fruita i  verdura fresca
I els forns coïen pastissos
I cada mati,  el seu pa tendre
I els firaires cridaven
I  els infants reien en tres llengües
I molts resaven
I d’altres no ho feien.
Si els franctiradors disparen, que disparin
La dona  morena ,   d’ungles vermelles
Es vesteix a poc a poc, peça a peça:
Em poso el  vestit brillant  de  tanta   planxa freda
M’encenc el llavis  amb  el color de    sang  tendra
I perfilo els  ulls guerrers  amb  dol de  llapis negre
I em calço sabata alta.
No vull córrer, ni amagar-me ni mirar enrere.
Si els franctiradors disparen, que disparin
Estesa a terra serè mes bella.
Rímel negro en las pestañas.
Ojos opacos como pozos sin agua.
Gritos de guerra en labios rojos, 
sonrisa griega de quieta estatua .
Habla una lengua aspirada.
Vestido morado holgado y vaporoso
Collarín blanco de punta rasgada 
Demasiadas veces almidonada
Anda tacones difíciles.
Manos de uñas rojas 
Que señalan, dedos en llamas,
Una ardiente ausencia.
Señalan
Un espacio exiguo de tierra: 
una cruz pequeña y blanca
con una fecha: sesenta y siete – noventa y cuatro
bajo un ramillete de flores tiernas .
Una cruz pequeña y blanca 
cómo miles de otras 
En el campo de fútbol y fiesta
De cuando la ciudad jugaba.
De cuando al mercado
Se vendía fruta y verdura fresca
Y los hornos cocían pasteles
Y cada mañana, su pan tierno
Y los feriantes llamaban
Y los niños reían en tres lenguas
Y muchos rezaban
Y otros no lo hacían.
Si los francotiradores disparan, que
disparen
La mujer morena , de uñas rojas
Se viste despacio, pieza a pieza:
Me pongo el vestido brillante de tanta
plancha fría
Me enciendo los labios con el color de
sangre tierna
Y perfilo los ojos guerreros con luto de
lápiz negro
Y me calzo zapato alto.
No quiero correr, ni esconderme ni mirar
atrás.
Si los francotiradores disparan, que
disparen
Estirada sobre la tierra seré más bella.
Dolors Renau
Enlaces:
Els homes ploren

Comentarios
Publicar un comentario
Gracias por tus comentarios. En breve serán publicados