Ara mateix


Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.


Miquel Martí i Pol

jueves, 11 de febrero de 2016

Els homes ploren - Dolors Renau




Els homes ploren
Com un roc contra el vidre de la finestra
Es trenquen en mil  bocins

Ploren alguns.
0 tots  ploren, alguna nit .

Homes que venen  de lluny
amb els peus nus: han perdut les sabates
pels deserts o a les aigües del mar nostre
a tocar de platja.
Seuen molt  junts sobre la sorra. Arraulits, .  
atien focs  amb   branquillons i   brossa.
Les miren, les miren:
tremolen massa les flames, única llum en   la nit ..
son ells que ploren i ploren.

O a ciutat, confosos amb  l’ombra de les parets     
 caminen i caminen 
pels  carrers  d’altaveus amb llums de purpurina  
a les golafres  boques   de les botigues.
I els que van carregats de paquets passen.
Parlen i riuen
Ells  caminen i  caminen.

Però l’aire  a  platja  i  a ciutat   
put a aigua estancada,  a llàgrima no recollida.   
I ja no es respira be
i la gent  s’explora  el rostre al mirall de casa
o se’n  va al metge,
o s’embolica  amb paper de cel·lofana i   plastilina,
i es fa fotos tot el dia  per  assegurar-se.
 I   parlen i riuen

Mentre, els    homes ploren     avergonyits:  
 han perdut els ceptres, l’escut  i les armes  
rebuts d’aquells   pares allunyats i antics 
que els armaren cavallers amb un missatge:
Plorar es cosa de dones i d’infants petits

Els han mentit.
Els homes volen braços i no barques, terra i no aigua
Ulls que els mirin i vegin i veus que els parlin
I un llit i sostre
 i  pa i  roses
I  plorar sense vergonya com  les dones i  els infants petits.
Dolors Renau
Sant Cugat, 2 gener 2016

Los hombres lloran

Los hombres lloran.
Como piedra contra el cristal de la  ventana,
se rompen en mil pedazos.

Lloran algunos.
0 todos lloran, alguna noche.

Hombres que llegan de lejos
con los pies desnudos: han perdido sus zapatos
en los desiertos o en las aguas de nuestro mar,
al borde de la playa.

Sentados muy juntos sobre la arena, acurrucados,
atizan fuegos con ramas  y escombros.  
Las miran, las miran:
tiemblan demasiado las llamas, único brillo en la noche...
Son ellos que lloran y lloran.

O en la ciudad,
confundidos con la sombra de las paredes,
caminan y caminan
por las calles de altavoces con luces de purpurina
sobre  las  bocas voraces   de las tiendas.
Y los que van cargados de regalos pasan,
hablan y ríen.
Ellos caminan y caminan.

Pero el aire de la playa y el de  la ciudad
hiede a agua estancada, a lágrima no recogida.
Y ya no se respira bien.
La gente explora su  rostro en el espejo de casa,
o va al médico,
o se envuelve en papel de celofán y plastilina
y se hace fotos todo el día para asegurarse.
Y habla y ríe.

Mientras tanto, los hombres lloran avergonzados:
han perdido los cetros, escudos y  armas
recibidos de aquellos padres lejanos y antiguos
que los armaron caballeros con un mensaje:
llorar es cosa de mujeres y  niños.

Les mintieron.
Los hombres quieren brazos y no barcas,
tierra y no agua;
ojos que les miren y les vean, voces que les hablen;
y una cama y techo,
y pan y rosas,

y llorar sin vergüenza como mujeres y  niños 
Dolors Renau
Sant Cugat, 2 gener 2016

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Gracias por tus comentarios. En breve serán publicados