A la boca del metro, l'aire fred
guarda veus mortes de París com ràfegues
de notes al damunt d'un pentagrama.
Després d'haver baixat
la cadira de rodes per l'escala,
l'andana és un hostal per a indigents
amb la vella escaldor de sota terra:
és com entrar a un poema de Baudalaire.
Els passatgers no parlen al vagó,
i els llums grocs accentuen la fatiga.
Tenim al voltant nostre la noblesa
senzilla d'alguns negres,
la serenor de la pobresa d'uns àrabs;
la mirada glaçada de la dona
malhumorada del visó lluent.
Creuem el túnel reflectits als vidres
empenyent la cadira entre els seients.
Fem nosa: l'argelí de cabells blancs
vestit amb una roba vella i prima,
s'aixeca amb un somriure
tot desitjant-nos un joyeux Nöel.
En arribar la nostra estació,
comencem a baixar, i la dona jove
de l'abric de visó s'impacienta
davant la nostra lentitud.
Com cantava la Piaf,
il se peut qu'on homme la batte.
Sempre la vida és la mateixa costa,
abrupta de tendresa i soledat:
s'ha reflectit als vidres del vagó,
els vidres freds i negres
d'una nit de Nadal al breu trajecte
de Montparnasse a Saint Germain-des-Près.
Joan Margarit
En la boca del metro, el aire frío
guarda voces muertas de París como ráfagas
de notas encima de un pentagrama.
Después de haber bajado
la silla de ruedas por la escalera,
el andén es un hostal para indigentes
con la vieja calidez de bajo tierra:
es como entrar a un poema de Baudalaire.
Los pasajeros no hablan en el vagón,
y las luces amarillas acentúan la fatiga.
Tenemos alrededor nuestro la nobleza
sencilla de algunos negros,
la serenidad de la pobreza de unos árabes;
la mirada helada de la mujer
malhumorada del visón reluciente.
Cruzamos el túnel reflejados en los vidrios
empujando la silla entre los asientos.
Estorbamos: el argelíno de canas
vestido con una ropa vieja y delgada,
se levanta con una sonrisa
deseándonos un joyeux Nöel.
Al llegar a nuestra estación,
empezamos a bajar, y la mujer joven
del abrigo de visón se impacienta
ante nuestra lentitud.
Cómo cantaba la Piaf,
il se peut qu'donde homme la batte.
Siempre la vida es la misma costa,
abrupta de ternura y soledad:
se ha reflejado en los vidrios del vagón,
los vidrios fríos y negros
de una noche de Navidad en el breve
trayecto
de Montparnasse a
Saint Germain-des-Près.
Comentarios
Publicar un comentario
Gracias por tus comentarios. En breve serán publicados